El TS declara que, davant de la reclamació pel alimentant enfront de l’alimentat de quantitats degudes per aquest últim a el primer per altres conceptes, l’alimentat pot negar-se a pagar oposant la compensació del que al seu torn li hagi el alimentant per aliments.

Demanda de judici ordinari reclamant el demandant quantitats a qui va ser la seva dona per haver llogat un local annex a l’habitatge familiar atribuïda en ús a aquesta última en el procés de divorci, no obstant això de pertànyer en exclusiva al demandant després de liquidar la societat de guanys. L’exdona oposa la compensació de deutes, a compte de les quantitats impagades per l’espòs en concepte de pensió d’aliments de la filla menor comuna de les parts, establerta en l’esmentat procés de divorci.

El jutjat de primera instància estima parcialment la demanda i condemna la demandada a pagar al demandant una determinada quantitat. Rebutja la compensació per ser una prestació a favor de la filla de les parts, veritable creditora dels aliments, de manera que no es dona la identitat de subjectes que per a la compensació exigeix ​​el CC art.1196.

L’exdona recorre en apel·lació aquesta determinació, resultant parcialment estimada per l’AP, raonant que si bé no procedia la compensació legal si procedia la compensació judicial per tractar-se de deutes líquides, imputables al demandant.

El demandant recorre en cassació, entenent que el pronunciament és contrari a la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem sobre la improcedent compensació de la pensió d’aliments amb els deutes entre ex cònjuges. Considera que no poden compensar els aliments i a més no coincideixen la persona de creditor i deutor en les dues deutes.

Comença el Tribunal Suprem advertint que de les quantitats controvertides només han estat finalment objecte de recurs les determinades en un procés penal en el qual el demandant va ser condemnat per l’impagament de pensió alimentària en un període concret.

Assenyala el TS, pel que fa a l’anomenada «prohibició» de la compensació d’aliments invocada pel recurrent, que l’exclusió legal (CC art.151 i 1200) tracta de cobrir les necessitats de qui té dret d’aliments i impedir que el alimentant es negui a prestar-los mitjançant el mecanisme de la compensació. És clar, per una banda, que a les pensions no vençudes no poden oposar-se-la compensació per faltar el requisit de l’exigibilitat i, de l’altra, que el deutor d’aliments no pot oposar la compensació del que degui en concepte d’aliments amb un altre crèdit que tingui contra l’alimentat.

Però l’alimentat sí que pot negar-se a pagar oposant la compensació del que al seu torn li hagi el alimentant per aliments per compensar les pensions endarrerides amb el deute que tingui davant del seu deutor. Qui pot renunciar o transmetre les pensions alimentàries endarrerides, o el dret a reclamar-les, pot també oposar en compensació. Sent aquest el present cas, no és aplicable la denominada «prohibició» de compensació d’aliments, desestimant-se el recurs.