Rellevant distinció entre patinet elèctric i ciclomotor a efectes del delicte per conducció sense haver obtingut mai permís o llicència habilitant-te per a això.

Un jutjat penal va dictar una sentència per la qual va condemnar la conductora d’un VMP -concretament un patinet elèctric-, ja que va declarar provat que conduïa un «ciclomotor» sense haver obtingut mai permís de conducció.

Formulat recurs d’apel·lació, l’Audiència Provincial va afegir als fets provats que l’acusada desconeixia la necessitat de comptar amb llicència o permís per conduir el vehicle en qüestió, però que, per ser un error vencible, podia haver evitat aquest desconeixement. De manera que l’Audiència Provincial va estimar parcialment el recurs, però en l’únic sentit de rebaixar la multa que li havia estat imposada a la instància.

Davant d’aquesta estimació parcial, la condemnada recorre de nou, aquesta vegada a cassació, al·legant que el vehicle que conduïa no era un ciclomotor sinó un patinet elèctric, per a la conducció del qual no cal cap tipus de llicència, per la qual cosa no es la pot condemnar per un delicte de conducció sense permís.

Plantejat així el recurs, el Tribunal Suprem assenyala en primer lloc que l’existència de resolucions divergents dictades per diferents Audiències Provincials respecte a la consideració d’aquesta classe de vehicles (patinets elèctrics) com a ciclomotors i als efectes previstos al CP art.384, ja va donar lloc a la STS 10-2-22 del Ple de la pròpia Sala 2a, que va resoldre precisament aquesta qüestió, per la qual cosa s’ha de subjectar a aquella.

Així, d’acord amb la doctrina continguda en aquesta sentència, el Tribunal Suprem assenyala que no tot vehicle de dues rodes que no arribi a la potència en motor assenyalada a la descripció europea o nacional pot ser considerat, sense més ni més, un ciclomotor.

És a dir, que no és possible, avui, incriminar la conducció dels VMP a les infraccions penals del Capítol IV del Títol XVII del Codi Penal, ja que no estan inclosos a les correlatives fórmules típiques.

I afegeix el Tribunal Suprem que això és així tret que es faci un ús fraudulent d’aquestes categories per camuflar, després d’una aparent classificació VMP, cosa que és autènticament, si més no, un ciclomotor (o fins i tot una motocicleta), cosa que no ocorre en aquest cas.

Assegut això, diu la Sala que, d’acord amb l’assenyalada doctrina i davant de l’absoluta absència de descripció de les condicions i característiques del vehicle en el relat de fets provats de la sentència recorreguda, que simplement es qualifica en els fets provats com a ciclomotor, això impedeix que es pugui discernir davant de quin tipus de vehicle ens trobem, cosa que implica que s’ha d’estimar el recurs i, per tant, absoldre al recurrent.

La Sala estima finalment també que l’error sofert pel recurrent, per ignorar que podia precisar de permís si el seu vehicle s’hagués qualificat de ciclomotor, ha de ser qualificat de tipus i no de prohibició, però que, tot i ser vencible, escau l’absolució del dit recurrent.