La desvinculació real i efectiva del treballador amb l’empresa comporta que, després del seu acomiadament o cessament, no torni a prestar serveis a l’empresa que, directament o indirectament, guardin relació amb les responsabilitats anteriors assumides, corresponent la prova d’aquests circumstàncies a qui en fos treballador.

Davant d’un acord de liquidació pel concepte tributari IRPF, que comporta una sanció, la causa de la qual és l’aplicació de l’exempció per una indemnització per acomiadament rebuda per l’obligat després de l’extinció de la relació laboral amb l’empresa en què ve- prestant els seus serveis, l’interessat presenta escrit d’al·legacions, que resulta denegat ja que, després de produir-se l’acomiadament, la persona física passa a treballar per a una altra empresa vinculada amb l’anterior.

La qüestió controvertida rau en el fet que hi ha una exempció prevista a la LIRPF, segons la qual es preveu l’exempció de l’impost per a les indemnitzacions per cessament o acomiadament del treballador (LIRPF art.7.e), exigint-se a l’article de desenvolupament del RIRPF una desvinculació real i efectiva amb l’empresa. S’hi afegeix una presumpció per la qual s’entén que aquesta desvinculació no es dona quan durant els tres anys següents a l’acomiadament, el treballador torni a prestar serveis a la mateixa empresa o a una vinculada amb aquesta (RIRPF art.1).

Atès que l’interessat no troba empara en les seves pretensions, recorre fins a arribar a cassació al TS, que identifica com a normes que han de ser objecte d’interpretació els articles esmentats de la LIRPF i RIRPF.

L’Alt Tribunal reconeix que l’establiment, la modificació, la seva pressió i la pròrroga d’una exempció estan sotmesos al principi de reserva de llei, però considera que és la LIRPF la que estableix el supòsit d’exempció per acomiadament, de manera que, quan el Reglament condiciona el seu gaudi a la desvinculació real i efectiva està fent una interpretació autèntica i extensiva de l’article de la Llei i, per tant, no hi ha vulneració del principi esmentat més amunt, previst a la LGT art.8.d.

Quant a l’establiment de la presumpció, ja que admet prova en contra, és a dir, es tracta d’una presumpció iuris tantum, considera el TS que no cal apreciar vulneració de l’article referit al paràgraf anterior. Aprofundint una mica més en l’anàlisi de la presumpció, crida l’atenció el Tribunal sobre el fet que l’àmbit de tres anys de la presumpció és manifestament inferior al termini de prescripció que, en tot cas, té l’Administració per regularitzar tributària, en cas que entengui incorrectament aplicada.

Quant a la distribució de la càrrega de la prova, cal concloure que, després del cessament o acomiadament, constatada l’existència d’una relació amb l’empresa, en virtut del principi de facilitat probatòria correspondrà al contribuent demostrar que aquesta desvinculació real i efectiva no s’ha vist alterada per l’existència d’una relació o vinculació posterior, demostrant, bàsicament, que aquesta relació resulta aliena, directament o indirectament, a les responsabilitats anteriors assumides a l’empresa.

Finalment, el TS declara que el RIRPF art.1, interpretat a la llum de la LIRPF art.7.e, no infringeix el principi de reserva de llei en condicionar el gaudi de l’exempció a la real efectiva desvinculació del treballador amb l’empresa ni en establir la presumpció que no es dona aquesta desvinculació quan en els tres anys següents a l’acomiadament o cessament, el treballador torni a prestar-hi serveis.