El contribuent que en virtut de sentència judicial de divorci satisfà la totalitat dels pagaments del préstec per a l’adquisició de l’habitatge habitual que al seu dia li va ser concedit conjuntament a ambdós cònjuges i per l’amortització dels quals tots dos venien practicant la deducció per adquisició d’ habitatge habitual amb anterioritat a 1-1-2013, té dret a l’aplicació de l’esmentada deducció per la totalitat de les quantitats pagades per tal concepte tot i que només sigui propietari del 50% de l’ habitatge per no haver-se liquidat la societat de guanys, tant en el cas que l’habitatge continuï tenint per a ell i els fills comuns la condició d’ habitual com en el supòsit que l’ habitatge tingui aquesta condició per als fills comuns i l’altre progenitor.

Quantia sobre la qual aplicar la deducció

En aquest procediment, es tracta de determinar si el contribuent té dret a l’aplicació de la deducció per adquisició d’ habitatge habitual per la totalitat de les quantitats pagades per la hipoteca, encara que només sigui propietari del 50% de l’habitatge.

Tenint en compte que la normativa de l’ Impost no contempla aquest supòsit, el TEAC considera que s’ ha de permetre a l’ ex-cònjuge que satisfà la totalitat de les quotes del préstec hipotecari practicar la deducció per adquisició d’ habitatge per la totalitat del pagat, encara que només sigui propietari del 50% de l’habitatge, per les raons següents:

– Tal conclusió no s’oposa a la literalitat de la normativa reguladora de la deducció.

– Després de la sentència de divorci, se segueixen satisfent en el període impositiu quantitats per l’adquisició d’un habitatge que té la condició d’habitual per a la unitat familiar integrada per un dels ex-cònjuges i els fills comuns. Aquestes quantitats, són les quotes d’ amortització en el període impositiu del préstec hipotecari total concedit per a la seva adquisició.

– Admetre que una sentència judicial de divorci pugui tenir com a conseqüència la limitació de la base de la deducció de l’ex-cònjuge cotitular de l’immoble, al qual obliga a pagar la totalitat de les quotes d’amortització del préstec hipotecari, provocaria un enriquiment injust a favor de l’Administració, ja que se satisfarien quantitats per l’adquisició d’un habitatge habitual pels quals no es permetria deduir; restringint així un benefici fiscal al qual tenia dret la unitat familiar amb anterioritat a l’ esmentada sentència.

Aquesta conclusió esta d’ acord amb l’enfocament seguit pel Tribunal Suprem a l’hora de resoldre els dubtes que puguin plantejar les normes reguladores de la deducció per inversió en habitatge habitual, que s’ haurà de fer en tot cas des de la interpretació més favorable al seu reconeixement.