El Ple de la Sala Primera es pronuncia sobre la utilització de l’Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris (IRPH) com a índex de referència del tipus d’interès de préstec hipotecari en 4 sentències (núm. 595, 596, 597 i 598/2020) en què analitza el control de transparència i de abusivitat de la mateixa.

Pel que fa a el control de transparència, diferencien dos paràmetres:

La comprensibilitat del funcionament matemàtic / financer de l’índex IRPH, i la informació comparativa amb altres índexs oficials. Diu al respecte la Sala que el TJUE ha considerat que la publicació de l’IRPH al BOE salva, per a tots els casos, les exigències de transparència pel que fa a la composició i càlcul de l’IRPH, assenyalant que cap índex, tampoc l’euríbor, resistiria la prova de transparència referida a la comprensibilitat del seu funcionament matemàtic / financer.

La informació que l’entitat prestadora ha de facilitar al consumidor sobre l’evolució passada de l’índex.

Afirma al respecte el TS que la manca d’informació directa sobre l’evolució de l’IRPH en els 2 anys anteriors, tot i que determini la manca de transparència de la clàusula qüestionada, no determina necessàriament la seva nul·litat, sinó la possibilitat de realitzar un judici de abusivitat per valorar si es tracta d’una clàusula que causa, en perjudici del consumidor i usuari, un desequilibri important dels drets i obligacions de les parts que es derivin del contracte. És a dir, la declaració de falta de transparència és una condició necessària però no suficient per apreciar l’abusivitat.

D’acord amb la doctrina de l’TJUE, el TS considera que l’oferiment per l’entitat bancària d’un índex oficial, aprovat per l’autoritat bancària, no pot vulnerar per si mateix la bona fe. Sembla difícil que es pugui vulnerar per oferir un índex oficial, aprovat per l’autoritat bancària, llevat que es pugui afirmar que es podia conèixer la seva evolució futura i aquesta és necessàriament perjudicial per al prestatari i beneficiosa per a l’entitat prestadora, el que no és el cas.

Destaca a més que, tant el Govern Central com diversos governs autonòmics han vingut considerant, a través de normes reglamentàries, que l’índex IRPH era el més adequat per utilitzar-lo com a índex de referència en l’àmbit del finançament d’habitatges de protecció oficial, per la que afirma que resulta il·lògic considerar com a actuació contrària a la bona fe la incorporació d’aquest mateix índex a préstecs concertats fora d’aquest àmbit de finançament oficial.

Des del punt de vista del desequilibri dels drets i obligacions de les parts, que ha de ser valorat en el moment de subscripció de el contracte, l’evolució més o menys favorable de l’índex durant la vida del préstec no pot ser determinant. Que en el seu desenvolupament posterior el préstec resulti més car que altres no suposen desequilibri determinant de abusivitat, ja que el control de contingut no pot derivar en un control de preus. La TJUE 3-3-20 descarta que les entitats bancàries tinguin obligació de facilitar informació comparativa sobre els diferents índexs oficials, sobre la seva evolució futura o d’assessorar als seus clients sobre el millor préstec possible.

Finalment, no s’ha justificat que l’índex IRPH, que està fiscalitzat, en tot cas, per l’administració pública, sigui més fàcilment manipulable que la resta dels índexs oficials. De fet, l’euríbor, que és l’índex l’aplicació sol·liciten els prestataris, es calcula per una entitat privada (EMMI) i en els últims anys la Comissió Europea ha imposat fortes sancions per la manipulació tant del Euribor com del Libor.

Les sentències compten amb el vot particular del magistrat Francisco Javier Arroyo Festes, que discrepa de la Sala i considera que, al no superar el control d’abusivitat, les clàusules jutjades són nul·les, pel que procedeix la substitució de l’IRPH per l’Euribor.

En conclusió, el Tribunal Suprem no admet que la clàusula IRPH sigui abusiva.