El TS declara que, en el cas d’acomiadament disciplinari, l’empresa en la seva comunicació escrita ha de concretar les circumstàncies temporals i materials que motivin la sanció, no suficient el retret genèric de l’empresa sobre l’actuació del treballador. De no fer-ho, l’acomiadament ha de declarar improcedent.

En un cas en què un treballador, que prestava serveis com a xef de cuina d’un restaurant, va causar baixa mèdica per palpitacions per ansietat l’1-6-2020. A pesar d’estar en aquesta situació, el 8 i 9 de juny va ser vist per dos veïns vestit de cuina en un altre establiment. El dia 11-6-2020 l’empresa us notificarà el certificat de menyspreu per transgressió de la bona fe contractual. Si els cobra haver estat prestant serveis incompatibles amb la seva situació d’incapacitat temporal durant la seva baixa mèdica.

El treballador entén que en la carta d’acomiadament no és concretament suficientment els fets imputats, per a això interposa demanda d’ acomiadament, que es desestima tant en la primera instancia com en la suplicació. Ambos tribunals sancionen la prestació de serveis en un altre establiment durant la seva baixa mèdica i no el treball els dies del que els testimonis el varen veure treballant en un altre bar. En considerar que es tracta d’una falta continuada, entenen que no és precisa més concreció dels fets. Disconforme el treballador interposa recurs de cassació per a la unificació de la doctrina davant el TS.

La qüestió debatuda consisteix a decidir si els fets que s’imputen a la carta d’acomiadament lliurada al treballador tenen prou concreció per permetre-li el coneixement de la conducta imputada i una utilització adequada dels seus drets de defensa.

Per resoldre-la, el TS recorda que l’ET art. 55.1 estableix que la comunicació escrita ha d’expressar els fets que ho motiven i la data d’efectes. Els fets constitueixen el retret disciplinari que l’empresari efectua al treballador i impliquen la garantia de defensa perquè en el judici d’acomiadament únicament s’admeten els motius d’oposició a la demanda continguts a la carta d’acomiadament.

Assenyala que la jurisprudència del TS amb relació a la carta d’acomiadament assenyala que, encara que no s’imposa una descripció detallada, sí que exigeix ​​que la comunicació escrita proporcioni al treballador un coneixement clar, suficient i inequívoc dels fets que se li imputen, de manera que pugui impugnar la decisió empresarial i preparar els mitjans de prova per a la seva defensa i aquesta finalitat no es compleix. El TS ha considerat que aquest requisit no es compleix quan només conté imputacions genèriques i indeterminades, sense concretar-ne el contingut, les circumstàncies o les dades temporals dels incompliments que justifiquin l’acomiadament.

En el supòsit enjudiciat, la carta d’acomiadament no conté fets concrets, sinó un retret genèric (realització d’una altra activitat incompatible amb la situació d’IT i la prestació de serveis en un altre establiment d’hostaleria). Aquesta indeterminació en el contingut fa impossible organitzar una defensa eficaç davant d’aquestes imputacions i fins i tot valorar-ne la gravetat. Assenyala que, encara que el supòsit enjudiciat es tracta de conducta continuada, la determinació temporal és necessària per tenir complertes les exigències derivades del precepte que es reclama infringit. Tampoc no es pot admetre que, en haver-se acreditat els fets, l’actor els coneixia i va poder articular-ne la defensa davant, ja que es tracta d’un raonament que elimina la garantia del coneixement concret de les imputacions pel treballador, limitant-ne la defensa.

Per tot això, ha de ser estimat el recurs de cassació plantejat i declarant la improcedència de l’acomiadament del treballador.